Adaptació escolar?

Adaptació escolar - Lluna de Llum - Neus Estrada - Psicologia

Sovint en aquesta època de l’any un dels temes i sobretot preocupacions estrella de pares i mares és “l’adaptació escolar”. És curiós que n’haguem de parlar tant, quan en realitat escoles i escoles bressol són institucions creades per a nens, però que cal dir-ho, no sempre s’adapten a les necessitats dels més petits.

Ens atrevim a parlar de l’adaptació dels infants a l’escola, però poques vegades pensem en com s’adapta l’escola i els adults a les necessitats de l’infant.

No seria d’esperar que una institució creada i pensada per a nens s’adaptés a les seves necessitats? Cal esperar que siguin els nens qui s’adaptin a aquesta nova situació amb els recursos emocionals infantils? No som l’escola i els adults que hem de proporcionar els recursos necessaris?

Un tema entès moltes vegades des de la lògica i mirada adulta i sobre el que m’agradaria esbossar unes quantes pistes i reflexions des de la mirada de nena.

Parlem de criatures que estan en els seus primers anys de vida. En alguns casos de nens i nenes pels que en prou feines és necessària la tan anomenada i a vegades mal entesa socialització.

Qualsevol infant en l’etapa de primera infància necessita una persona adulta de referència que l’acompanyi en cada nova situació. Un adult de referència és una persona a qui el nen es pot dirigir en absoluta confiança i amb la que ha pogut establir un vincle i lligam ferm al ritme que necessita.

Quantes vegades deixem els nens i nenes a l’escola sense aquest vincle amb l’adult de referència creat i els diem: No et preocupis, ho passaràs bé!

A vegades ens quedem intentant resoldre les conductes derivades de “l’adaptació escolar” que no ens són favorables com a adults i oblidem quins són els senyals que hi ha darrera d’aquestes conductes:

  • Els plors

Els solem dir que no passa res. Que allà ho passaran bé i que faran amics.

Si cada criatura podés posar paraules al que sent potser ens contestaria: Sí mama/papa, vull fer amics amb tu al meu costat. M’agrada jugar amb altres nens, però encara necessito que estiguis a prop meu. Tu per mi ets la meva persona adulta de referència i dins de l’escola per a mi encara no n’hi ha cap. Potser a tu la/el mestra/e et transmet confiança, però jo et necessito a tu per vincular-m’hi.

  • Els nervis previs a l’entrada a l’escola (mal de panxa)

Ens angoixa veure’ls patir. Sentir que tenen aquell mal de panxa que fins i tot ens recorda al que vam tenir nosaltres. I ens costa de poder sostenir-ho tot plegat justament perquè recordem i sabem que no és agradable el que estan passant.

I de nou els tornem a dir que hi ha nens i ho passaran bé i “no sé quantes històries més” que a ells no els encaixen amb tots els sentiments i emocions que es couen dins seu. I es senten força confosos perquè allò que internament perceben, no té res a veure amb el que els seus pares (adults de referència) els diem.

  • Irritabilitat, tristesa i enuig (“enfado”)

Sovint quan portem al matí els infants a l’escola, tot i saber que no voldrien anar-hi i amb la intenció que s’adaptin, quan els anem a recollir estan enfadats o tristos. I les mostres d’aquestes emocions a vegades també són en forma d’irritabilitat.

Un cop més no cal que llegim ni valorem quin és el comportament que tenen sinó què s’amaga a darrera. Cal que escoltem la seva necessitat de mare i pare quan tornen a estar amb nosaltres. Cal que veiem que lluny de voler estar enfadats o tristos el que en realitat necessiten, tot i que mostrin el contrari, són dosis enormes de contacte físic, carícies, abraçades, contes, massatges, joc i moixaines. En definitiva, Amor.

  • La malaltia

Fàcilment en començar a l’escola i a les llars d’infants alguns nens i nenes emmalalteixen. Es sol dir que és normal i és el resultat d’estar amb altres nens. Però com els adults, els infants en situació d’estrès baixen les seves defenses i són més vulnerables. Si bé és cert que potser ajuda a que s’immunitzin, és important saber també que solen expressar el que els passa a través de la malaltia.

La malaltia fa que ens acostem a ells, els escoltem de nou, i puguin tenir aquest contacte i cura amb persones a qui estan vinculades. Les nostres emocions si no són prou escoltades fan servir el cos com a missatger i és quan apareix la malaltia.

I podríem seguir amb moltes més expressions però crec que els plors, el malestar físic, la irritabilitat, tristesa o enuig i la malaltia són els més característics de l’etapa.

En definitiva, manifestin o no el que els passa a través del comportament, en etapes de novetats com aquestes, tots els infants necessiten paraules que descriguin com es senten i que acullin els seus sentiments. Només així poden anar integrant tot allò que passa. L’única forma d’integrar-ho és que com a adults ho ordenem i els hi posem paraules. Per a ells sols és molt difícil. No hi ha res més desolador que un infant que es sent sol i no entès davant les seves dificultats. Tenen el dret com a infants de ser acompanyats i és el nostre lloc el d’adults, el d’acompanyar-los en allò que senten. Malgrat potser no ens van acompanyar a nosaltres.

I dit tot això, parlem de l’escola.

Potser a l’escola pot tenir unes normes més o menys rígides. Més o menys espai per a la presència dels ma-pares, però en última instància nosaltres com a ma-pares som els que vivim i coneixem els nostres fills, les seves necessitats i sabem realment com estar al seu costat. Hem de tenir clar que el benestar dels nostres fills està per davant de les normes de la institució, si cal. Tota necessitat que expressa un infant és lícita i té dret a que sigui escoltada i tinguda en compte.

Ens ha de fer sentir culpables tot plegat? Doncs la veritat, és positiu transformar aquesta culpa en un sentiment d’empoderament personal per estar al costat dels nostres fills. Escoltant allò que necessiten, sense desconnectar-nos del que ens demanen i donant resposta a les conductes que es derivin d’aquestes noves experiències. Tenint en compte que la nostra feina com a adults no és valorar les seves conductes, sinó veure què ens estan volent dir amb elles i vetllar per posar paraules i ordenar les emocions i sentiments que viuen.

Una tasca que no és fàcil i que requereix: aproximar-nos a les institucions a les que confiem els nostres fills per demanar-los el lloc que mereixem com a mares i pares dins l’escola i que valorem el paper que tenim en fer valer les necessitats i demandes dels nostres fills.

Cap nen/a demana allò que no necessita i potser ja portem masses anys sense fer lloc a les seves demandes dins de les institucions que volen ser pensades per a ells/es.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s